Crec que seria una falta de respecte -i de les grosses-, no parlar-los d’una de les pel·lícules que apareix més durant tot el blog.
Perdonin-me si no són fanàtics del Nadal, però he de continuar amb la temàtica del post anterior.
Sense més preàmbuls em disposo a parlar-los de Love Actually (2003) dirigida per Richard Curtis.
Protagonitzada per molts dels actors més representatius i clàssics del cinema anglès, un repartiment on hi destaquen Hugh Grant, Emma Thompson, Alan Rickman -el professor Snape de Harry Potter-, Rowan Atkinson -Mr. Bean-, Colin Firth, Keira Knightley o Liam Neeson, és una pel·lícula, com diuen les mares, de bons sentiments.
S’estructura de manera diferent.
Primer, una introducció preciosa de Hugh Grant sobre l’amor, amb l’aeroport de Heathrow de fons. En el desenvolupament de la pel·lícula les accions succeeixen simultàniament a diferents personatges, que d’alguna manera acaben estan tots relacionats entre si.
Per exemple, el primer ministre (Grant) protagonitza una història d’amor amb la seva secretària. A la vegada és el germà de Karen (Thompson) casada amb Harry (Rickman), potser una de les històries més tristes de la pel·lícula.
Durant 135 minuts podem ser testimonis d’unes deu o dotze històries enllaçades entre sí. Així doncs, podem observar el naixement d’una relació amorosa entre un actor i una actriu porno, l’èxit d’un anglès als EUA, missatges d’amor clandestins, els gestos i les imatges que, a vegades són més útils que mil idiomes. Podem observar el primer amor, la tristesa de l’amor perdut, o sacrificar-se per algú.
Per molt ridícula i típica comèdia romàntica que en un primer moment podem pensar que és, Curtis aconsegueix crear un film enginyós, que fa caure una llagrimeta, però d’alguna manera et fa feliç. Tornant al principi, de bons sentiments.
Aquests anglesos.
- N
