Si han llegit els meus posts anterior saben que són una pesada i que només faig que repetir el concepte de clixés. Tinc un problema, ho sé, però em diverteix riure-me’n. Culpin-ne al cinisme o al sarcasme.
Doncs com que tinc moltes ganes de riure perquè estic molt estressada i riure allibera tensions, els parlaré d’un clixé, per variar.
Què escriure quan no saps què escriure?
Recórrer a la tràgica història d’amor. De noi coneix noia, noia odia a noi i viceversa, noi s’enamora de noia i noia de noi; noi i noia no poden estar mai junts. És la típica història d’amor moderna protagonista de novel·la rosa, novel·la pretensiosa o pel·lícula de cartellera. Normalment són males imitacions de l’argument de Romeu i Julieta, on la família s’interposa en la relació; o d’alguna novel·la de Jane Austen on els protagonistes no poden estar junts per la diferència social. Tràgic.
Escriure les teves reflexions de manera cutre, victimista i profunda. Com si fossis un nou Plató, Aristòtil o Nietzsche. I sobretot carregat de frases amb excés de comes, punts i comes, accents, dièresis i ple de paraules d’estil culte amb construccions rebuscades per quedar com un bon escriptor que sap jugar amb l’art de la paraula.
Fer una ressenya d’un llibre que van llegir fa 678679 anys, però que queda bé dir que s’ha llegit. Utilitzant de manera robòtica i mecànica adjectius com preciós, commovedor i ‘m’ha encantat moltíssim’ i repetint frases cèlebres del llibre una vegada i una altra per semblar un entès del tema. Ho exemplifico: ‘M’he llegit x aquest Nadal’ -mentida!-, ‘trobo que és preciós, commovedor i m’ha encantat moltíssim, sobretot per la frase amb la que comença: x.’
Espero que els sigui útil.
-N
