No sóc de presentacions, m’incomoden. Són innecessàries i creen opinions vagues i falses sobre la gent. Sóc de les que opina que amb el temps es coneixen les persones i no amb una primera impressió. Amb els detalls s’aprèn més. Podríem posar per exemple el fet que un qualsevol sap que t’agrada llegir, qui et coneix sap que només llegeixes estirada al llit amb un coixí sota el coll.
Passa el mateix amb les cases. Tota la meva vida, cada vegada que entro per primer cop a la casa d’algú, penso amb la seva relació amb aquesta. Les relacions entre cases i persones, són curioses, entretingudes i especials. No pots dir llar a una casa fins que saps que l’armari grinyola i que l’has de tancar amb un cop sec, quan saps que l’interruptor que apaga el llum de la terrassa és el de la dreta quan -per lògica- hauria de ser el de l’esquerra, quan saps on es guarda el llevat, les piles de recanvi o les fotos escolars. No pots dir-ne llar fins que saps que el pessebre es fa pel pont de la Puríssima i no es desfà fins a la Candelera, que la mona ha de ser sempre de xocolata o de nata o de crema, i que sempre ha de ser així.
El mateix passa amb les persones, són els detalls superflus els que fan que poguem dir que realment coneixem a algú.
Per això, aquest text, no és cap presentació, no és res més que una entrada en un blog. O simplement una entrada. Una entrada al món. Al meu.
N.
