No m’agraden les pel·lícules de terror. No perquè em traumatitzin i m’impedeixin dormir a les nits. Al contrari, no m’afecten. En sóc inmune. Sí, d’acord em fan algun espant i res més. S’acaben els crèdits i perfecte. ‘Oh, molt bé, gràcies per presumir de valentia!’
Les úniques vegades que he passat por de veritat, aquella por que et fa veure ombres on no n’hi ha, que fa que facis corregudes dignes de medalles olímpiques han estat dues. La primera, fa almenys 11 anys després de mirar la pel·lícula Jaws d’Steven Spielberg. Em negava a posar-me al llit per por que hi hagués un tauró a sota- aquesta anècdota és irrellevant: tots saben que sota els llits de les nenes de 6 anys s’hi amaguen monstres, fantasmes i és clar, taurons-.
La segona ha estat fa relativament poc. Molt poc. Fa dos dies. Aquesta vegada no per culpa d’un depredador aquàtic, sinó pel talent d’Edgar Allan Poe i els seus Contes Macabres. Culpa també meva, potser, si considerem la meva poca sensatesa de començar a llegir els relats un divendres a altes hores de la nit.
La gràcia i la traça que té per escriure i descriure situacions macabres és impressionant. No havia llegit mai res que m’hagués impactat tan terroríficament. L’obra són 8 contes, tots amb característiques semblants amb finals dignes de causar terror.
Si els passa com jo no dubtin en adquirir, en agafar en préstec l’edició de l’editorial Baula il·lustrada per Benjamin Lacombe. És un llibre preciós, d’olor excepcional amb dibuixos sublims.
És un bon llibre per llegir la nit de la gran americanada: Halloween o el dia dels tots Sants. Tot i que d’això ja en fa gairebé dues setmanes. En fi.
-N
