 |
| Cafès del barri de Montmartre |
 |
| Dinars en companyia de Notre-Dame |
A París es menja malament. Suposo que aquest fet equilibra la seva elegància. Però és que es menja molt i molt malament! És veritat que a chez-moi hi ha un nivell gastronòmic alt, però creguin-me, no exagero.
Crocques monsieur més seques que el Sahara, amanides amb salses de noms impronunciables i costosament comestibles. Pizzes semblants a soles de sabates de cèlebres maisons franceses o quiches amb quantitats sospitoses de sal.
El clixé que els millors restaurants són els francesos és això, un clixé. Sí, d’acord al Café de la Paix, o a certs bistrots -molt certs- es menja bé. Però el nivell gastronòmic d’una cultura es jutja amb el principi de bo, bonic i barat. Sempre és compleix a mitges o bo, bonic i car; horrorós, bonic i car; o horrorós, lleig i barat.
Gairebé sempre amb vistes châpeau i a preus altíssims: un café-au-lait a 7 euros.
-N
