Com descriure una ciutat on no has estat mai?
Divendres marxo a fer un viatge que porto esperant des de Pasaporte a París, una pel·lícula dolenta, dolenta amb ganes, de la Mary-Kate i l’Ashley Olsen. Des d'Un americano en París. Des de The devil wears Prada. Des d’Amélie.
Des de la Fashion Week del febrer del 2008, o des de la del 2010. Des del llibre L’elegància de l’eriçó, un llibre del qual els parlaré algun dia. O des de La llave de Sarah i l’horror que descriu.
Des de l’episodi 4x01 de Gossip Girl. Fins i tot després d’haver estudiat la Revolució Francesa, l’Imperi Napoleònic. O després d’haver envejat la fortuna de Maria Antonieta a la pel·lícula que rep el seu nom de Sofia Coppola.
Potser sí. Potser sí que seria capaç de descriure la ciutat de la llum, de l’amor. Amb els seus edificis grisos i antics, elegants. Les seves botigues, petites, acollidores o botigues de les que t’intimida entrar-hi només per l’aparador. Chanel, Dior, Lanvin.
Una ciutat grisa, il·luminada per monuments de ferro, de vidre. Geomètrics. Palaus, maisons, bistrots, cafès.
Dones elegants, amb stilettos, conjunts negres i llavis vermells. Homes similars, que porten els seus fills ben vestits a escoles “d’alt standing”.
Mercats, parades de fruita i gravacions de pel·lícules. Fotògrafs, i pintors. Escriptors. Montmartre. Quartier Latin. Place Vendôme.
I coloms molts coloms.
-N
