El que també faig és pensar. I penso. I molt. Massa.
Acostumo a pensar de manera freda, exterior. Com si ho observés tot de l’exterior. M’entenen? M’agrada pensar en els homes d’una manera frívola i calculadora. Com l’animal que són. Com una màquina on tots els engranatges encaixen de manera perfecta. Una màquina, espècie que necessita alimentar-se, reproduir-se, relacionar-se i res més. Funcions vitals.
Em tranquil·litza saber que en realitat no som res més que això. Éssers vius. Em tranquil·litza saber que hem estat nosaltres els que ens hem complicat la vida. Impostos, exàmens, multes, semàfors.
En realitat les meves reflexions no s’aparten tant del que realment som. Per l’estat som números, el número del nostre DNI. Ítems d’una fàbrica en cadena. Com els deia: màquines.
No entenc com em complico tant. Potser hagués estat una bona filòsofa. Potser no. És millor no fer suposicions hipotètiques.
-N
