ÚLTIM, ÚLTIMA, ÚLTIMS, ÚLTIMES

El primer post, ara tan llunyà i distant, acabava dient que era una entrada al meu món. El nom del blog, a més, els ho recorda per si se’ls acudís oblidar-ho.

Espero que durant les vint entrades d’aquestes darreres setmanes, hagin pogut conèixer-me millor, descobrint les meves manies, obsessions, idees, pensaments, ja se’n poden fer una idea.

Aquesta entrada és bàsicament per acomiadar la part pràctica del treball de recerca. A partir d’ara la funció del blog serà personal i només personal -més del que ja era-.

Moltes gràcies,

-N

Què escriure quan no saps què escriure? Dilema d’una blogger amb falta d’inspiració.

Si han llegit els meus posts anterior saben que són una pesada i que només faig que repetir el concepte de clixés. Tinc un problema, ho sé, però em diverteix riure-me’n. Culpin-ne al cinisme o al sarcasme.

Doncs com que tinc moltes ganes de riure perquè estic molt estressada i riure allibera tensions, els parlaré d’un clixé, per variar.

Què escriure quan no saps què escriure?

Recórrer a la tràgica història d’amor. De noi coneix noia, noia odia a noi i viceversa, noi s’enamora de noia i noia de noi; noi i noia no poden estar mai junts. És la típica història d’amor moderna protagonista de novel·la rosa, novel·la pretensiosa o pel·lícula de cartellera. Normalment són males imitacions de l’argument de Romeu i Julieta, on la família s’interposa en la relació; o d’alguna novel·la de Jane Austen on els protagonistes no poden estar junts per la diferència social. Tràgic. 

Escriure les teves reflexions de manera cutre, victimista i profunda. Com si fossis un nou Plató, Aristòtil o Nietzsche. I sobretot carregat de frases amb excés de comes, punts i comes, accents, dièresis i ple de paraules d’estil culte amb construccions rebuscades per quedar com un bon escriptor que sap jugar amb l’art de la paraula.

Fer una ressenya d’un llibre que van llegir fa 678679 anys, però que queda bé dir que s’ha llegit. Utilitzant de manera robòtica i mecànica adjectius com preciós, commovedor i ‘m’ha encantat moltíssim’ i repetint frases cèlebres del llibre una vegada i una altra per semblar un entès del tema. Ho exemplifico: ‘M’he llegit x aquest Nadal’ -mentida!-, ‘trobo que és preciós, commovedor i m’ha encantat moltíssim, sobretot per la frase amb la que comença: x.’ 

Espero que els sigui útil.

-N

DORMIR

Fa poc o fa molt -en realitat no ho sé- vaig penjar una llista que portava per títol VOLUM I/TO-DO List o com vulguin dir-li.

En aquell cas, la llista els oferia i els proposava què fer quan no se sap què fer o què fer quan no es vol fer.

Avui però, els parlaré de què han de fer quan no poden dormir. Personalment, en els temps que corren, a les 9 del vespre ja tinc son -bé, ja veuran que avui no podré dormir per culpa de la llei de Murphy…-; però hi ha hagut ocasions en les que m’he passat hores i hores mirant el sostre i contant ovelles.

ATENCIÓ! Si són fans de la tècnica ovina deixin de llegir! En cas que no, endavant.

TO-DO LIST SI NO ES POT DORMIR: 

Si no poden dormir, basin-se en una sola premissa: aprofitin el temps.

Primer de tot, surtin del llit. Només aconseguiran amargar-se i recordar l’horror que és la seva vida, l’avorriment que estan patint o l’odi que els provoca el món.

Ja poden començar.

Ordenin l’armari de la vergonya*, netegin la nevera o busquin mitjons perduts. Trobin allò que fa temps que buscaven. Escriguin les postals de Nadal per primer cop a la seva vida. Llegeixin llibres infantils, de quan eren joves, el seu llibre preferit.

Facin el menú dels àpats de la setmana o del mes. Facin aquella recepta que fa tant de temps que volen fer. Si tenen temps facin un pastís de carbassa.

Prenguin un bany, amb espelmes, vi de Borgonya o comprovin números de loteria.

Llencin els caramels de la cavalcada de reis de fa dos anys. Triïn i destriïn els guants que volen i els que no.

Mirin vídeos a la xarxa fins que acabin en un vídeo que els ensenya com fer créixer els cactus al Pol Nord.

Escriguin, escoltin música. Facin un tast de vins. Embetumin totes les sabates. Facin àlbums de fotos, tot i que ara ja no es porti.

Creïn-se un blog.

Obrin la finestra i escoltin, hi ha més gent que no dorm. Escoltin les campanes.

Facin tot això i més fins que la son finalment arribi. Arribarà. Ningú arriba més enllà de buscar mitjons perduts.

-N 

* Armari on hom guarda de manera caòtica tot el que no sap on posar.

Love Actually

Crec que seria una falta de respecte -i de les grosses-, no parlar-los d’una de les pel·lícules que apareix més durant tot el blog.

Perdonin-me si no són fanàtics del Nadal, però he de continuar amb la temàtica del post anterior.

Sense més preàmbuls em disposo a parlar-los de Love Actually (2003) dirigida per Richard Curtis.

Protagonitzada per molts dels actors més representatius i clàssics del cinema anglès, un repartiment on hi destaquen Hugh Grant, Emma Thompson, Alan Rickman -el professor Snape de Harry Potter-, Rowan Atkinson -Mr. Bean-, Colin Firth, Keira Knightley o Liam Neeson, és una pel·lícula, com diuen les mares, de bons sentiments.

S’estructura de manera diferent. 

Primer, una introducció preciosa de Hugh Grant sobre l’amor, amb l’aeroport de Heathrow de fons. En el desenvolupament de la pel·lícula les accions succeeixen simultàniament a diferents personatges, que d’alguna manera acaben estan tots relacionats entre si.

Per exemple, el primer ministre (Grant) protagonitza una història d’amor amb la seva secretària. A la vegada és el germà de Karen (Thompson) casada amb Harry (Rickman), potser una de les històries més tristes de la pel·lícula.

Durant 135 minuts podem ser testimonis d’unes deu o dotze històries enllaçades entre sí. Així doncs, podem observar el naixement d’una relació amorosa entre un actor i una actriu porno, l’èxit d’un anglès als EUA, missatges d’amor clandestins, els gestos i les imatges que, a vegades són més útils que mil idiomes. Podem observar el primer amor, la tristesa de l’amor perdut, o sacrificar-se per algú.

Per molt ridícula i típica comèdia romàntica que en un primer moment podem pensar que és, Curtis aconsegueix crear un film enginyós, que fa caure una llagrimeta, però d’alguna manera et fa feliç. Tornant al principi, de bons sentiments.

Aquests anglesos.

- N

Ara ve Nadal, matarem el gall

Tinc la sensació que sempre intento anar a contracorrent. O sigui no... Vaig a contracorrent. No començaré a parlar de ser diferent, o de ser l’excepció que confirma la regla; però per alguna predisposició genètica, destaco per no fer -generalment- el que fa la meva generació. No vaig de ‘guai’, és un pèl trist, sóc un exemplar rar.

Hi ha una cosa de la qual no em puc escapar. Una cosa que m’obliga a afegir-me a la societat de masses: el Nadal.

M’agrada el Nadal per no haver de fer res, però a la vegada voler fer moltes coses que no acabo fent. M’agrada per veure una vegada i una altra les mateixes pel·lícules de sempre: Love Actually, The Holiday, Harry Potter.

M’agrada per renovar tradicions. Tots saben que It's a Wonderful Life és un clàssic pel dia de Nadal a la tarda, després d’un dinar que fa de dinar, de sopar, i de l’esmorzar del dia següent. Vaig arribar a avorrir-la. Però el plaer de tornar-la a veure el 22 de desembre, als cinemes Truffaut, gratuïtament però amb possibilitat de fer una donació a Càritas em fa feliç.

M’agrada pels grans àpats de Nadal. No per la quantitat, sinó per la qualitat. El simbolisme del dinar de Nadal parla per si sol. Cada família té un menú establert. Pels entrants que consten de menjars cars, que fan goig. Pels plats principals: per uns és la brandada de bacallà i capó farcit, per d’altres sopa de galets i peix... I per si després de tot això no estan tips (per molt que ho estiguin en menjaran igual), queden les postres, magnífiques: neules, polvorons i torrons -per mi només Suchard i Agramunt-.

M’agrada per les llargues tardes en família mirant americanades nadalenques a Antena 3. Pels regals que es compren a última hora, amb presses però amb la millor intenció. I embolicar-los, d’amagat, amb delit.

M’agrada Nadal per cagar el tió -a casa meva es fa i es farà sempre-, el tronc gros de fusta, amb la cara de velcro i barretina. Barallar-nos per quina nadala cantarem al costat del pessebre perquè el tió cagui, i a l’última picada resar un pare nostre.

M’agrada Nadal per la nit de cap d’any, i pels programes, cada vegada més horrorosos, de TV3, Antena 3 o La 1. I començar a menjar els raïms durant els quarts per acabar-se’ls tots dotze abans que finalitzin les campanades. I menjar carn a la brasa el dia 1.

M’agrada per passar-me les tardes colant-me d’estranquis al municipal per veure les representacions dels Pastorets on la meva germana actua.

Espero amb il·lusió, la nit del 5 de gener, per anar a la cavalcada dels reis i agafar molts caramels que acabaran fent-se malbé a les butxaques de l’abric. Per passar-me la nit inquieta pel dia següent al matí.

Sí, senyors, sóc una enamorada incondicional de Nadal. Que freak.

-N 

Futur

El passat dimecres 27 de novembre, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la III Jornada d’Empresa i Coneixement que se celebrava al Palau de Congressos de Girona. Tot un privilegi, si considerem que la gent arribava a pagar fins a 300€ més el 21% d’IVA per anar-hi. 

Perquè es situïn: una reunió de gent mudada, a molta de la qual els sortien els diners per les orelles, o per les butxaques -com va dir algú-. Deixant de banda el tema social-econòmic, cal destacar les ponències de certs empresaris. 

Destaquen la de José Cantera, soci responsable de TMT de KPMG a Espanya dins l’àrea de Management Consulting i líder del grup KPMG Digital, la de Kim Faura, director general de Telefònica a Catalunya i Alfons Cornella, president d’Infonomia.

Tots ells van pronunciar discursos amens, interessants i inspiradors, conservant el mateix nivell que qualsevol altre que conté un lèxic i una sintaxi complicadíssimes per confondre a l’oient i augmentar la confiança del que parla.

Frases com (no les tradueixo, perquè assumeixo que tots entenen el castellà i que s’ha de conservar el format original): ‘Estamos viviendo la mayor revolución tecnológica de la humanidad’, ‘El futuro será digital o no será’, ‘Tenemos que concienciarnos que en internet casi todo es gratis porque el producto somos nosotros’, pronunciades per José Cantera o ‘La innovació és saber llegar les oportunitats que et dóna la tecnologia i saber-les aplicar’, ‘El problema dels problemes és que no els veiem com a tals fins que no es resolen’, per Alfons Cornella; fan que et plantegis el fet que haurem de viure un futur nou, un futur marcat per la tecnologia. Hem d’aprofitar els recursos tecnològics actuals i aplicar-los per millorar i innovar. 

No sé si el llenguatge estàndard, els exemples amb productes habituals al meu dia a dia o els acudits explicats de manera intel·ligent van menjar-me el cap, però creguin-me, per molt fantasma que soni, la gent no m’impressiona fàcilment normalment per les afirmacions errònies i estúpides que fan -bàsicament per falta de lectura i cultura.

Això, però ja és un altre tema.

El conseller Homs, que va inaugurar l'acte

El grup escolar que vam assistir a la Jornada

-N

Un peu plus

Mirin, per molt que els expliqui com és París (a la meva manera), sinó hi han anat no entendran pas res del que els dic.
A vegades diuen que una imatge val més que 1000 paraules, 1000 són moltes però 100 poder sí. Per tant els deixo una petita recopilació de les fotos que vaig fer a la ciutat: és tan fotogènica...

Musée du Louvre

Notre Dame


Franklin D. Roosevelt, Metro

Tour Eiffel

Tour Eiffel (des de Trocadero)

Tour Eiffel

Tour Eiffel

-N